La crisis del transport de rodalies exigeix una reclamació enèrgica dels serveis que ens pertocan però alhora, com qualsevol crisis, cal aprofitar-la de portes endins per corregir i millorar la nostra forma de vida.
Viure força lluny del treball es ecològicament insostenible. Temps enrere les empreses preguntaven a els candidats a llocs de treball el seu domicili per el be de la pròpia empresa, però tambe era una mesura de sentit comú. Ara no es una prioritat. Gairebe totes les famílies tenen un o mes vehicles i el transport públic, malgrat les mancances, no es pot ni comparar amb el de fa trenta anys.
D’altra banda, una gran part de treballadors son oficinistes. Es a dir gestionen informació. Si les empreses i centres públics estiguessin totalment informatitzats tota aquesta feina es podria fer a traves de la xarxa des de casa o des de qualsevol lloc. Cal prioritzar el tràfic d’informació. No el de persones. Moltes grans empreses jo ho han fet. Ben segur que encara queden moltes altres petites i mitjanes i centres publics que encara valoren mes les hores de presencia i el nus de la corbata ben fet abans que el objectiu complert en el moment establert.
Només tenint en compte el domicili en la selecció de personal i amb una utilització extensiva de la xarxa reduiríem considerablement la dependència dels transports i faríem un favor al medi ambient.
El mes aberrant del cas es que el AVE, causa en gran part del desgavell, es una infraestructura de gran impacte al servei de una minúscula minoria que bàsicament gestiona informació. El que passa es que s’ha convertit en un mitja de prestigi nacional i d’ostentació política però sense rendiment social ni aportació de riquesa. Les reunions que faran els seus usuaris les podrien fer utilitzant mitjans informàtics. Això si, els dinars els haurien de fer a casa en lloc de a els bons restaurants.
